Carta de l'anterior presidenta del Coiba, Rosa María Hernández Serra, amb motiu del Dia Mundial de la Salut
Hernández reflexiona sobre la situació d'emergència sanitària que vivim actualment i analitza les bases del sistema sanitari
Rosa María Hernández Serra (Xama) 7 d’abril de 2020
Avui és el dia mundial de la Salut i el primer que m’ha vingut al cap, com cada dia, són les infermeres, els professionals de la salut, els ciutadans afectats i tots els que ho estan donant tot, fins i tot la salut i la vida, en aquesta terrible crisi mundial que forçosament ens ha de dur a una profunda reflexió i a canvis dràstics sobre la nostra forma d’organització social. La nostra salut depèn de la salut del nostre entorn. No hi ha salut humana sense salut del planeta, d'aquesta Terra que ens acull i de la que formem part amb tot el que a ella hi viu.
Tot i que la OMS, al 1947, va definir la Salut com el “complet estat de benestar físic, mental i social”, la tradicional concepció de Salut com a “absència de malaltia” segueix predominant, tant individual com socialment, a les formes d’actuar i d’organitzar els recursos destinats a la salut. És així que l’atenció a la salut segueix confinada a la enorme tasca d’uns sistemes sanitaris majoritàriament enfocats a ‘combatre’ la malaltia des del costossíssim desenvolupament tecno-farmacològic. Uns sistemes de salut progressivament desbordats, sentenciats com a insostenibles i conseqüentment -perduda la seva essència, reduïda la salut i la seva recuperació a la perspectiva d’un bé objecte de transacció comercial- sotmesos a les lleis que prioritzen la salut econòmica de qui domina el mercat.
Tot plegat, hem permès que la salut hagi esdevingut a la pràctica això que sols valorem quan no tenim.
Personalment, sempre m’ha agradat aquella definició del X Congrès de metges i biòlegs de llengua catalana que va tenir lloc a Perpinyan, al 1976, “Una forma de vida autònoma, solidària i alegre”. Autònoma per què suposa que les persones hem d’aprendre a tenir cura de la nostra salut desenvolupant les nostres capacitats, el nostre potencial; solidària perquè la salut no és sols un fenomen individual sino col·lectiu i social, tant pel que fa a les conductes generadores de salut com a les actuacions necessàries per a la seva recuperació. Alegre perquè la salut és també el gust per la vida, la satisfacció i l’alegria de viure.
Tot i que no s’acaba d’entendre, és així, des d'aquesta perspectiva d’autonomia, solidaritat i alegria o benestar, que les infermeres exercim la nostra professió. Certament, una part importantissima de la nostra tasca està destinada a desenvolupar les nostres capacitats curadores amb persones malaltes, pero el nostre centre d’atenció mai és la malaltia sinó la salut, l’individu i la comunitat en el seu entorn, així com el seu potencial per assolir una salut òptima en qualsevol circumstància. Tenir cura és en si mateix un acte de solidaritat, d’ajuda i acompanyament per al manteniment i la recuperació de la salut i també, quan la vida s’acaba, per a la bona mort. La intangibilitat, invisibilitat i discreció d’aquesta tasca essencial per a la salut i la vida ha derivat en una manca crònica d’infermeres, especialment rellevant als països del sur d’Europa, molt problemàtica ens situacions de normalitat i gravíssima en situació de catàstrofe.
Acostumem a responsabilitzar als nostres polítics dels mals que patim, sense pensar que, en el pitjor dels casos, ells desitgen els nostres vots i intenten obtenir-los proposant allò que creuen que farà que els votem. Sovint també ens deixem dur per consignes i símbols que ens proporcionen una sensació de falsa unió quan, paradoxalment, ens enfronten i ens fan oblidar que la veritable unió és la solidaritat de vetllar per uns serveis públics de qualitat. La importància dels sistemes de salut solidaris per a la recuperació de la salut queda dramàticament patent en aquesta catàstrofe sanitària que ens afecta.
Sabem també que els esforços individuals per mantenir la salut queden minvats en entorns insalubres, contaminats, estressants o als que la desigualtat impera. D’aqui la importànciade que la salut estigui present a totes les polítiques, a tot allò que socialment decidim.
Des de l’espai de reflexió que ens dona aquest confinament forçós, que demostra que la salut no és sols un dret sinó també un deure solidari, individual i col·lectiu, convido a la ciutadania a pensar què hem de fer individualment i què hem de transmetre clarament als qui ens representen, per tal de curar-nos en salut i que la salut sigui una forma de vida autònoma, solidària i alegre i no sols això que valorem quan no tenim.
Una abraçada saludable i solidària.